Amor d’Hivern
Escenari:
Cafeteria de l’Institut Vicens Vives de Girona. Quatre
taules, setze cadires, bar, pòsters i estufes. Cambrera, vuit nois i noies, dos
d’ells en Joan i la Martina. Tots amb abrics, la majoria amb texans i la resta
amb xandall. En Joan i la Martina s’asseuen a la taula que queda al costat
oposat de la cafeteria, a prop del públic. En Joan duu uns texans blaus, i una
suadora, i la Martina unes botes, texans negres i un abric. Els dos estan aseguts cara a cara a les cadires de la taula ja esmentada.
NARRACIÓ 3
Jo no tinc èxit amb les noies. No sóc atrevit, ni
excessivament agraciat, ni faig riure, ni tan sols tinc gaire res per explicar.
Veig al meu voltant com tots els companys, sense cap
problema, es rodegen de noies i fins i tot s'estableixen algunes parelles i en
canvi a mi em sembla impossible de fer el pas. Això que la Martina...
Acte II, Escena I
(En Joan és a la
cafeteria de l’institut, està assegut en una cadira de la taula que està més al
fons i de cara al públic, la Martina entra per la porta)
Joan: Hola Martina!
Martina: Ah, hola.
(La Martina se’n va
cap a la taula on hi ha les seves amigues. En Joan s’aixeca i va cap a la seva
taula)
Joan: Voldria parlar
amb tu si us plau, Martina.
Martina: Ah, d’acord.
(La Martina s’aixeca
i es dirigeix cap a en Joan)
Martina: Digues, què vols
Joan?
Joan: Fa molt de temps
que et vull dir el que ara et diré, Martina. Des del primer moment en que vas
entrar a classe aquell dia de 1r, després de la teva presentació, em va semblar
que l’havia trobat, l’amor de la meva vida, vaig enamorar-me bojament de tu, la
única pregunta és si tu verdaderament em correspons. Martina, abans que diguis
que no, només vull que sàpigues que sóc presoner de les teves mirades, dels
teus sospirs i del teu càlid somriure. En el cas que em rebutgis, faré tot el
que sigui perquè la teva indiferència cap mi quedi reduïda a cendres, i de tu
en neixi la guspira de l’amor, i doncs, què en dius?
Martina: Joan, és difícil
per mi, després del que has dit, res pot passar desapercebut entre tu i jo, les
teves paraules m’afalaguen, però mai m’havia passat pel cap la idea d’estar amb
tu.
Joan: Així doncs,
voldries estar amb mi?
Martina: I és clar que
sí!
(La Martina es posa
de puntetes i li fa un petó als llavis)
