Brugublog Martí Coll

Amor d’Hivern

Escenari:

Cafeteria de l’Institut Vicens Vives de Girona. Quatre taules, setze cadires, bar, pòsters i estufes. Cambrera, vuit nois i noies, dos d’ells en Joan i la Martina. Tots amb abrics, la majoria amb texans i la resta amb xandall. En Joan i la Martina s’asseuen a la taula que queda al costat oposat de la cafeteria, a prop del públic. En Joan duu uns texans blaus, i una suadora, i la Martina unes botes, texans negres i un abric. Els dos estan aseguts cara a cara a les cadires de la taula ja esmentada.

                        

NARRACIÓ 3

Jo no tinc èxit amb les noies. No sóc atrevit, ni excessivament agraciat, ni faig riure, ni tan sols tinc gaire res per explicar.

Veig al meu voltant com tots els companys, sense cap problema, es rodegen de noies i fins i tot s'estableixen algunes parelles i en canvi a mi em sembla impossible de fer el pas. Això que la Martina...

Acte II, Escena I

(En Joan és a la cafeteria de l’institut, està assegut en una cadira de la taula que està més al fons i de cara al públic, la Martina entra per la porta)

Joan: Hola Martina!

Martina: Ah, hola.

(La Martina se’n va cap a la taula on hi ha les seves amigues. En Joan s’aixeca i va cap a la seva taula)

Joan: Voldria parlar amb tu si us plau, Martina.

Martina: Ah, d’acord.

(La Martina s’aixeca i es dirigeix cap a en Joan)

Martina: Digues, què vols Joan?

Joan: Fa molt de temps que et vull dir el que ara et diré, Martina. Des del primer moment en que vas entrar a classe aquell dia de 1r, després de la teva presentació, em va semblar que l’havia trobat, l’amor de la meva vida, vaig enamorar-me bojament de tu, la única pregunta és si tu verdaderament em correspons. Martina, abans que diguis que no, només vull que sàpigues que sóc presoner de les teves mirades, dels teus sospirs i del teu càlid somriure. En el cas que em rebutgis, faré tot el que sigui perquè la teva indiferència cap mi quedi reduïda a cendres, i de tu en neixi la guspira de l’amor, i doncs, què en dius?

Martina: Joan, és difícil per mi, després del que has dit, res pot passar desapercebut entre tu i jo, les teves paraules m’afalaguen, però mai m’havia passat pel cap la idea d’estar amb tu.

Joan: Així doncs, voldries estar amb mi?

Martina: I és clar que sí!

(La Martina es posa de puntetes i li fa un petó als llavis)